Isabel Vilà (Calonge, 1843 – Sabadell, 1896) va començar a treballar de ben jove cuidant malalts, en un un context on molts infants entraven a la fàbrica a treballar quan feien 6 anys. Entre hores de lleure estudiava, ja que volia seguir formant-se per ser mestra algun dia.

Va donar suport a la Revolució del 1868 com a infermera i va destacar com a activista obrera, especialment impulsant campanyes per reduir a cinc hores la jornada laboral dels menors de 13 anys, motiu pel qual van començar a anomenar-la «Isabel cinc hores». Entre d’altres accions, també va prendre part activa de la campanya contra les quintes i en la reivindicació de biblioteques pels obrers.

Després del pronunciament del general Pavía (1874) va exiliar-se a Carcassona, on va formar-se com a mestra. El 1880 va tornar a Catalunya i va ser mestra del Centre Republicà de Sabadell, escola per a nenes que va dirigir fins que va ser destruïda el 1895.