Rayén Jara: «La resistència, per ser sostenible, ha de ser alegre»

A Radical Data no ens centrem en una àrea específica, sinó que estem interessades a treballar des de les necessitats que tenen les comunitats. A partir d’aquí, veiem quin nom, forma o tema prenen els projectes.

El que ens caracteritza és la perspectiva d’utilitzar les dades, la tecnologia, la intel·ligència artificial i la digitalització des d’una ètica subversiva. Fem servir eines que existeixen i que oprimeixen certs col·lectius. Les reapropiem per emancipar-nos i alliberar-nos com a pràctica de resistència.

Alguns dels nostres projectes tenen a veure amb la vigilància, amb el cos, amb el treball digital, amb les grans farmacèutiques… I tots tenen com a nexe el gaudi i el treball en comunitat. És important no quedar-nos únicament en la idea de l’aplanament o la distopia tecnològica.

Nosaltres encarnem una lluita i una resistència social en relació amb els contextos de tecnologia, dades i intel·ligència artificial. Actualment, en la majoria dels activistes, el discurs es fragmenta a quant d’oprimides estem, caient així en la desesperança. Però històricament, el Sud Global ha sabut sobreposar-se a les opressions. A Radical Data proposem mirar al Sud Global i aprendre de com, per exemple, a l’Amèrica Llatina hem après a celebrar la resistència comunitàriament com a forma de vida.

Em fa la sensació que només caiem en la pèrdua total d’esperança quan l’opressió passa globalment, ja sigui en forma de vigilància, intel·ligència artificial, control, desinformació… Quan en països llatinoamericans aquesta opressió existeix des de segles enrere. I hem sabut seguir lluitant i vivint.

Jo vinc d’una generació, d’un procés de família, que ha resistit una dictadura. I tot i que hi ha mort, tortura i desaparicions, la lluita ve d’estar juntes. No s’aprèn des d’una ONG o una okupa. La resistència és una manera de viure que, per ser sostenible, ha de ser alegre. Perquè el que es reclama al final en aquests contextos activistes és el dret a estar vives.

Jo vinc de la dansa i la pràctica del cos, on convergeixen el plaer, l’erotisme, el desig i l’alegria. En començar a treballar en entorns tecnològics, vaig adonar-me que calia connectar amb el cos. On es troba en els processos en què intervé la intel·ligència artificial descarnada? Què passa amb els cossos que estan vivint el dia a dia? En un món d’aplicacions de cites i xarxes socials, tinc la sensació que hi ha un cert desencarrilament. Però el cos segueix existint.

A partir de treballar amb la comunitat, a Self ens preguntem com podem utilitzar les dades per comprendre aquests cossos que existeixen i tenen milers de preguntes: persones amb fatiga crònica, persones trans, persones amb problemes de salut mental o amb malalties cròniques. Algunes de les persones involucrades ens han explicat la seva experiència: «Em desperto tots els dies i no sé com serà el dia. Com ho faig per estalviar energia? Com ho faig per entendre com m’afecta el que estic menjant, el medicament que prenc o l’exercici que faig?». Podem fer servir el monitoratge de dades del cos per entendre’ns millor.

Hi ha molta informació que falta sobre els nostres cossos, especialment sobre els cossos femenins. Per exemple, que el 70% de la població amb migranya crònica són dones. Davant d’aquesta manca de coneixement en l’àmbit de la medicina i la massiva desinformació que hi ha a les xarxes socials, volem ser una eina de potència en aquests contextos.

A Self intentem donar la volta al discurs de capitalització del cos, d’hiperoptimització i hiperproductivitat individualista que existeix actualment en les aplicacions de monitoratge de dades corporals. Aquesta visió deixa molts cossos fora. Hem donat la volta a aquesta perspectiva per tractar-los com una cosa sistemàtica a treballar en la comunitat. Quan parlem de dades, també és important que sigui tot segur, xifrat i local.

Quan vaig arribar a la tecnologia, el que més em va seduir va ser la seva potència per trobar-nos i organitzar-nos. És important revisar com rebem els relats entorn de la tecnologia, tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials. Aquesta cosa de la distopia, aquesta cosa del que ve és la perdició, és profundament descoratjadora i no ens permet actuar i prendre agència. Per això crec que fer activisme des de les dades és una eina brutal de transformació social.

Tot i que anys enrere no existien els passaports digitals i les càmeres de videovigilància, ja hi havia una política de vigilància. Per a mi, construir el futur té a veure amb apropiar-nos del passat i del present que hem heretat: colonialista, nord-centrista, capitalista, capacitista i fossilicista [dependent de les energies fòssils].

Per tal que no ens llevin el futur del tot, m’agrada mirar les narratives de la utopia. Si mirem la revolució digital des de la distopia, estem aniquilades. Cal recuperar la imaginació política. Coses que abans ens imaginàvem que eren impossibles, són possibles. Cal aprendre de les escriptores de ciència-ficció dels anys 60, com Ursula K. Le Guin, i fer servir la imaginació i les eines que tenim perquè no ens prenguin el futur.

La tecnologia normativa està operant des de la separació i la individualització. I una tecnologia comunitària col·lectiva com la que es fa aquí [al Canòdrom] també és clau per agafar aquest futur de nou.