La intel·ligència artificial (IA) no és un núvol eteri que flota al marge de la realitat física. Darrere dels seus models predictius, dels assistents virtuals i de les promeses d’un futur automatitzat, hi ha una infraestructura material colossal: centres de dades que consumeixen quantitats desorbitades d’energia i aigua, amb un impacte ambiental i social creixent arreu del món.
Aquest va ser el fil conductor de la conversa moderada pel periodista Carles Planas Bou (El Periódico) amb la investigadora Ana Valdivia (Universitat d’Oxford) i les activistes Fanta i Aurora Gómez Delgado, del col·lectiu ‘Tu Nube Seca Mi Río’, en una trobada crítica que va tancar el cicle IA Sostenible qüestionant el model actual de desenvolupament de la IA.
Quan preguntar a una IA crema el planeta
Una sola consulta a ChatGPT pot arribar a consumir fins a deu vegades més electricitat que una cerca a Google. Aquesta escalada de recursos computacionals ha anat en augment a mesura que els models s’han fet més grans i complexos. «El 2016 entrenaves algorismes des del teu ordinador; ara cal la potència del ‘núvol’», recordava Planas. Però aquest núvol no és intangible: està fet de formigó, servidors i sistemes de refrigeració que depenen de grans volums d’aigua potable.
Els centres de dades de grans corporacions tecnològiques sovint es refreden amb aigua destinada al consum humà. A Querétaro (Mèxic), per exemple, es van construir canonades gegants per portar aigua a una central de dades mentre les comunitats locals veien com desapareixien les seves reserves. «A vegades diuen que utilitzen circuits tancats, però sovint fan servir aigua contaminada, que després necessita ser reemplaçada perquè s’evapora», alertava Valdivia.
Impactes invisibles i números enganyosos
Segons una anàlisi publicada per The Guardian, les emissions reals dels centres de dades propietat de Google, Microsoft, Meta i Apple podrien ser fins a un 662% més altes del que aquestes empreses declaren oficialment. Aquesta diferència s’explica per l’ús de mètodes de càlcul diferents: mentre que les companyies utilitzen un enfocament«basat en el mercat» —que inclou la compra de certificats d’energia renovable (RECs) per compensar les seves emissions—, l’enfocament «basat en la ubicació» considera les emissions reals generades per l’energia consumida, independentment de qualsevol compensació.
Per exemple, Meta va informar el 2022 d’emissions de 273 tones mètriques de CO₂. Però segons el càlcul basat en la ubicació, aquesta xifra puja fins a més de 3,8 milions de tones. En el cas de Microsoft, les emissions oficials van ser de 280.782 tones, mentre que el càlcul alternatiu les situa en 6,1 milions. Aquesta opacitat complica enormement la tasca de mesurar l’impacte real del sector tecnològic sobre el planeta.
A aquesta falta de transparència se li afegeixen els efectes ambientals directes. «Diuen que són ‘aigua-positives’, però en realitat contaminen i tornen aigua calenta als rius, matant ecosistemes sencers», denuncia Aurora Gómez.
És el cas de Marsella, on col·lectius locals alerten que l’aigua retornada pels centres de dades surt a una temperatura tan elevada que afecta greument espècies com les gambes i les cloïsses, claus per a l’equilibri ecològic. «Els efectes són reals, però molt difícils de traçar perquè les dades no són públiques ni transparents», afegeix Ana Valdivia.
Energia, poder i dependència
Els centres de dades s’han convertit en infraestructures crítiques que alteren el mapa energètic global. Consumeixen recursos a gran escala i s’instal·len sovint en zones rurals o perifèriques, on els costos polítics i la resistència institucional són més baixos. Les empreses que els impulsen acumulen tant de poder que poden condicionar polítiques públiques o superar la influència de governs locals.
Aquesta dinàmica genera el que Fanta i Aurora defineixen com a «gentrificació energètica». A l’Aragó, per exemple, hi ha pobles on la meitat de l’energia es destina als centres de dades. En alguns casos, els contractes prioritaris amb les empreses fan que ja no es puguin construir nous habitatges per falta de recursos disponibles. «Se’ns ven que la digitalització és progrés, però aquests centres són una falsa promesa: prometen llocs de treball, però en realitat són caixes automatitzades amb mínima ocupació humana», alerten des del col·lectiu.
L’aposta per la IA estira també la demanda elèctrica fins a límits insostenibles. A Irlanda, els centres de dades consumeixen entre un 20% i un 30% de tota la xarxa elèctrica. A Virgínia (EUA), el 90% del trànsit d’internet passa per la mateixa zona. A l’Aragó, augmenten els talls de llum i les restriccions mentre s’instal·len aquestes noves infraestructures digitals.
Per sostenir aquest model, les grans empreses ja comencen a invertir en energia nuclear. «Ara es ven com la gran solució, però oblidem totes les lluites per tancar centrals. La història es repeteix», recorda Gómez.
Valdivia identifica tres motius pels quals els governs faciliten la implantació d’aquestes infraestructures: raons polítiques (projectes que poden vendre com a innovadors), raons d’infraestructura (es presenten com a energia neta) i l’efecte ‘Marina d’Or’: un cop n’hi ha un, n’hi venen més perquè el territori ja està preparat.
Colonització digital i resistències
Els territoris triats per acollir centres de dades no són neutres. Es seleccionen espais amb desequilibris de poder, poques garanties de transparència i disponibilitat de recursos naturals. «No és que no hi hagi res, és que hi ha desequilibris que ho permeten», diu Gómez. A l’Estat espanyol, ja hi ha municipis on s’hi projecten centres de dades sense que la població hagi estat informada ni consultada.
Aquest model reforça una lògica extractivista: es privatitzen els recursos locals i es deixen enrere comunitats més dependents, amb menys sobirania. «Els polítics cauen en el parany del ‘progrés tecnològic’, pensant que portarà ocupació i innovació, quan sovint significa explotació i pèrdua de control», afegeix Planas.
Hi ha alternatives?
Davant d’aquest escenari, la pregunta no és si la IA és eficient, sinó si és justa. Calen moratòries, regulació, transparència i una aposta clara per la descentralització tecnològica. «La IA hauria de servir per resoldre problemes reals, no per generar mems de gatets mentre es devoren ecosistemes», assenyala Fanta.
Per Valdivia, la IA és una realitat que no podem ignorar, però que cal governar: «La IA ja és aquí i no la podem aturar, però sí que podem regular-la per fer-la més justa, socialment i ambientalment».
Gómez aposta per limitar l’ús de la IA a casos essencials, evitar-ne la trivialització i imaginar altres maneres de connectar-nos. Utopies digitals possibles que passen per biblioteques comunitàries, programari lliure, xarxes descentralitzades i coneixement compartit. «Perquè no es tracta només de regular el que tenim, sinó de construir alternatives que posin la vida —i no els algorismes— al centre».
