Qui té les metadades té el poder

Avui, 25 de novembre, Barcelona commemora el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones posant el focus en una realitat que sovint roman invisible, les violències masclistes digitals. Les dades són contundents. El 39% de les agressions masclistes es produeixen en espais digitals, i a Barcelona una de cada cinc noies adolescents ha patit maltractament per internet, un percentatge que s’eleva fins al 31,8% entre les joves de 18 anys.

Però les violències masclistes digitals no es limiten al ciberassetjament o la violació de la privacitat. També es manifesten en estructures més subtils i sistèmiques, en els algorismes que decideixen qui sona i qui no, en les plataformes que concentren poder en mans d’uns pocs, en les indústries que releguen les dones a espais de visibilitat precària mentre els llocs de decisió romanen inaccessibles. En definitiva, en un ecosistema digital que reprodueix i amplifica les mateixes desigualtats que travessen la societat offline.

Les dades que ningú vol escoltar

Només el 30% de les dones tenen ocupació en la indústria musical. D’aquestes, el 70% cobren menys que el sou mitjà i el 85% alerten de barreres en la contractació. En posicions de lideratge, la xifra cau fins al 15%. I si mirem les CEO de la indústria musical, només el 13,7% són dones. Al sector tecnològic, la situació no millora gaire. La presència de dones és del 31%, però els rols de direcció amb prou feines arriben al 20%.

Aquests números no són només estadístics, són la cartografia d’una violència estructural. Perquè quan el 70% dels ingressos de la música gravada provenen de l’streaming i les dones no ocupen els espais de decisió ni en les plataformes ni en les empreses tecnològiques, estem parlant d’una exclusió que condiciona qui cobra, qui és visible i qui té veu. I això, en un context de plataformització i digitalització accelerada del sector cultural, és una forma de violència econòmica i simbòlica que cal nombrar.

Tecnologia al servei de la gent, no de les big tech

El passat 8 de març, les Grades Obertes del Canòdrom es van omplir per debatre com construir un futur de la música digital que no reprodueixi les violències masclistes. Sota el títol «Un Cybersyn per democratitzar la cultura digital», en referència al projecte xilè dels anys 70 que volia posar la cibernètica al servei de la planificació democràtica, quatre veus expertes van posar sobre la taula els reptes d’una indústria que segueix relegant les dones a la tarima mentre els llocs de decisió romanen en mans masculines.

Antònia Folguera (XRCB i Sònar), ho va dir ben clar: «A les dones ens costa parlar de diners, però hem de parlar-ne. Perquè darrere de la precarització de les artistes i treballadores de la cultura hi ha una violència econòmica que cal visibilitzar». Els homes, recordava, «solen tenir més diners per invertir en projectes sabent que potser els acabaran perdent». Les dones, no.

Natalia San Juan (Femnøise) va obrir el debat amb una utopia: «Vull un futur per a la indústria musical sense gènere, que no es visibilitzi que ens posen en un lloc per quota, sinó per la nostra vàlua». Un futur on les quotes deixin de ser necessàries perquè la igualtat sigui real, no cosmètica. «La utopia ens servirà per a seguir caminant, però fa falta pensar en les coses que poden canviar», va afegir.

Quan la visibilitat és també violència

Kissy Y. Perea (Roots Entertainment Agency) va posar el dit a la nafra dient que «sempre se’ns ha vist a les tarimes, cantant o ballant, que també és meravellós, però ho ha moltes dones productores que volen trobar altres camins per aportar a aquesta revolució». La hipervisibilització dels cossos de les dones, sovint sexualitzats, va de la mà amb la invisibilització del talent i la capacitat de decisió. «L’internet s’ha basat molt en la nostra corporalitat com artistes sense mostra també les nostres capacitats intel·lectuals», va alertar.

Aquesta dinàmica connecta directament amb el que la declaració institucional del 25N d’enguany assenyala com «la pressió estètica sobre el cos de les dones», una violència masclista que «sovint amplificada pels mitjans i les plataformes digitals, limita drets i llibertats, danya la salut física i psicològica i condiciona la participació plena en tots els àmbits».

Lara Alcázar, de l’Associació MIM, ho emmarcava en una panoràmica més àmplia a partir de les dades de l’estudi que radiografia la infrarrepresentació de dones en llocs de presa de decisions: «Amb la infrarepresentació de les dones, les cures es perden. Parlen de consum en comptes d’art». Una indústria que tracta la música com a mercaderia és una indústria que reprodueix violències. Però, alertava, «a través de les dades, l’estudi, la mobilització i les ètiques del treball es pot canviar».

Algorismes esbiaixats, poder concentrat

Quan obres Spotify, et trobes amb recomanacions que no has demanat, algoritmes que decideixen per tu què hauries d’escoltar. «M’agradaria que les plataformes que fem servir per escoltar música siguin nostres, no de les big tech», clamava Antònia Folguera. Kissy afegia que hi ha alternatives, com plataformes amb algoritmes que prioritzen artistes emergents, però que calen més espais i més formació per fer-les visibles.

Natàlia San Juan ho resumia així: «Més enllà de les plataformes i els biaixos d’aquestes, el problema és que falten dones productores». Perquè sense dones creant des de la base, els algorismes seguiran reproduint els mateixos biaixos, les mateixes exclusions, les mateixes violències. I aquí és on entra en joc la sobirania de les metadades, l’eix transversal de tota la jornada del 8M al Canòdrom.

Metadades, el poder invisible que determina qui cobra

Les metadades són les dades que acompanyen cada cançó, es a dir, qui l’ha compost, qui l’ha produït, qui en té els drets. Són invisibles per a qui escolta, però determinen qui cobra i qui no. En un ecosistema on el 70% dels ingressos provenen de l’streaming, el control de les metadades és poder. I aquest poder, com tants altres en la indústria musical, està desigualment repartit.

El debat va posar sobre la taula qüestions incòmodes, com la precarietat dels règims d’autònoms, la necessitat urgent de formació en algoritmes, networking, estratègia de màrqueting i drets legals. «Fa falta facilitar les coses a les artistes emergents», reclamava Kissy, assenyalant que els reptes són econòmics, però també formatius. Lara defensava la necessitat d’espais no mixtes on les dones puguin trobar-se, compartir estratègies i construir aliances sense haver de justificar constantment la seva presència.

De la denúncia a l’acció

La declaració institucional del 25N d’enguany és clara: «Negar la violència digital o invisibilitzar-la també és una forma de violència. L’àmbit digital no és aliè a la societat, és un espai més, però amb menys regulació i amb dinàmiques en evolució constant que reprodueixen i amplifiquen les mateixes desigualtats estructurals».

En aquest context, iniciatives com la jornada del 8M al Canòdrom, que sota el lema «Música, metadades i feminisme digital» va apostar per l’empoderament digital de les dones en la indústria musical, són exemples de com es pot passar de la denúncia a l’acció. De com es poden construir entorns digitals segurs, lliures de violència i basats en la confiança.

La jornada va tancar amb concerts de GIGI ROS i Fernanda Alemany & FTFS, que van reivindicar el paper de les dones a la música des de la pista de ball. Perquè la revolució feminista digital també es balla, també es canta, també es viu. «Mil caps pensen millor que una de sola», deia Kissy. I és des d’aquesta multiplicitat de veus, de dades, de moviment i d’ètica que es construeix una revolució que no deixi ningú enrere.