Quan el Tribunal Suprem et desperta de la migdiada

Set anys. El temps que es tarda a completar una carrera universitària, tenir fills o canviar de feina tres vegades. Aquest és el temps que Eva Belmonte i el seu equip de la Fundació Civio han dedicat a una batalla legal que semblava impossible. Aconseguir que l’Estat espanyol mostri el codi de BOSCO, l’algoritme que decideix qui té dret al bo social elèctric i qui no.

La història comença d’una manera peculiar. Belmonte a punt de fer la migdiada, el seu advocat donant classe, el codirector a la Moncloa. I de sobte, arriba la notícia: han guanyat el Suprem. Parlem amb ella sobre aquests set anys lluitant per la transparència algorítmica.

Què és Bosco i per què importa?

BOSCO és l’aplicació que decideix si una persona rep o no el bo social, l’ajut per a famílies vulnerables per pagar part de la factura elèctrica. Però aquí ve el problema. Aquest procés el fa una màquina, no cap funcionari. I tampoc ho revisa cap funcionari. «Quan l’administració et diu que no tens dret a aquesta ajuda, tu normalment t’ho creus», explica Belmonte. «I per això per a nosaltres ja era important, perquè no hi ha ningú vigilant que això funcioni bé en cada cas particular.»

La persona que ho demana ha d’anar directament a la companyia elèctrica, no parla amb un funcionari públic. Si té algun dubte, la companyia no li pot ajudar perquè no pot accedir a les seves dades. Tot depèn de la màquina. I aquesta màquina, van descobrir, no funcionava bé.

L’error que ho va canviar tot

El 2018, Civio va crear una aplicació per ajudar la gent a saber si tenien dret al bo social, perquè el decret que el regulava era tan complicat que van trigar més d’un mes a entendre’l. De sobte, van començar a rebre trucades. Moltes persones a qui ells deien que sí tenien dret, quan ho presentaven rebien un no. Van demanar al ministeri la documentació de com funcionava l’aplicació. No els van donar el codi, però sí la documentació.

És en aquest moment que van descobrir que totes les viudes que marcaven que eren pensionistes, encara que tinguessin la renda prou baixa per tenir dret a l’ajut, rebien un no automàtic. L’aplicació no els deia que havien marcat malament una casella, simplement els denegava l’ajuda. «Llavors ens vam emprenyar més», recorda Belmonte. «Aquests set anys han estat durs perquè al final no és només ‘vull veure el codi perquè vull veure el codi’, sinó perquè volem saber si hi ha més errors.»

Com no desesperar-se després de set anys d’espera

«Et desesperes igual», reconeix l’Eva amb franquesa. «Més quan veus que hi ha alguna cosa que està malament i que està afectant la gent i no es canvia.» El procés va ser llarg i dur. L’Audiència Nacional els va dir que no dues vegades. Recursos, advocats, procuradores, temps i dedicació. «És un procés molt llarg i necessites molts recursos. Una persona normal que potser està reclamant la seva ajuda, al final es dona per vençuda.», explica.

Però el dia de la vista oral al Suprem, tot va canviar. «Només que admetessin que era un tema prou important per a debatre en cassació ja ens va fer molt feliços», recorda Belmonte. Els jutges van fer preguntes intel·ligents, es notava que s’havien preparat molt el tema.

Una sentència històrica

El resultat va ser totalment inesperat i el Suprem els va donar la raó en tot. La sentència afirma que accedir a la informació és un dret democràtic i que entendre com funciona tota la tecnologia que ens afecta és un dret com a ciutadans. «És molt important perquè és la primera sentència sobre això i perquè marca camí», explica Belmonte. «A partir d’ara, no només pel tema d’algoritmes, sinó també per qualsevol sol·licitud d’informació que fas quan fas servir la llei de transparència, pot invocar aquesta sentència.»

El Suprem fins i tot defineix Civio com a «guardià i custòdia de l’estat de dret», un reconeixement que va emocionar molt l’equip. «És com es reconeix una mica la labor que fas, que no ets una persona boja que de sobte vol accedir al codi per emprenyar el govern, sinó que tenim una missió.»

Per què el codi obert és crucial?

La sentència també parla de la importància del codi obert. Belmonte ho explica amb claredat: «Qualsevol cosa que es paga amb diners públics hauria de ser obert. Publicar el codi ajuda que el codi sigui millor. Si molta gent mira una cosa i la vigila perquè és oberta, alguna persona pot trobar un error que tu no sabies que tenies.»

I afegeix que «no podem permetre mai que l’administració entengui que la seva feina és una cosa com un pacte secret. Ells també treballen per nosaltres i tenim dret, perquè som els seus caps, de preguntar-los i veure què estan fent.»

Consells per no perdre’s en la burocràcia

Després de set anys navegant pel sistema judicial espanyol, l’Eva té clars alguns ‘hacks’ de supervivència:

1. Conèixer molt bé la llei que t’aplica i avançar-te al no. Pensar per quines excuses poden posar per dir-te que no i avançar-te amb això.

2. Tenir moltíssima paciència. Les sol·licituds d’informació sempre s’allarguen, els judicis poden passar anys sense novetats.

3. Reclamar sempre. «Et diuen que no a l’ajuda? Reclama. Et diuen que no a la sol·licitud d’informació? Reclama. L’administració s’equivoca moltes vegades.»

I ara què?

Des de Civio no tenen esperances que el govern compleixi la sentència a curt termini, però tenen clar que han d’esperar una mica per donar-los temps i, si no reben el codi, cridar al jutjat per denunciar que no estan complint la sentència i demanar que els exigeixin executar-la. Mentrestant, la playlist de celebració ja està clara: ‘Gloria’ de Patti Smith, «una cançó que sempre em poso quan estic una mica amb els ànims baixos i vull pujar-los. És molt de subidón.», explica Belmonte.

Set anys després, la migdiada interrompuda pel Suprem ha valgut la pena. I la lliçó és clara. De vegades val la pena no soltar l’os, encara que trigui set anys.