«El disseny és una disciplina que pot ser perfectament utilitzada per a la justícia social i la democràcia»

Entre 1970 i 1973, sota el govern de Salvador Allende, Xile va protagonitzar un dels experiments polítics més fascinants del segle XX. En plena Guerra Freda, quan el món estava dividit entre dos grans pols d’influència, Xile va proposar una tercera via: el socialisme democràtic. Una revolució pacífica, escollida a través de les urnes, que posava la justícia social al centre del projecte polític. L’exposició «Com dissenyar una revolució: La via xilena al disseny» , que es pot visitar al Museu del Disseny de Barcelona fins al 16 de novembre, explora com aquest projecte revolucionari es va materialitzar a través del disseny gràfic i industrial.

Del port de Valparaíso al Museu del Disseny de Barcelona

Portar aquesta exposició des de Xile fins a Barcelona no va ser tasca fàcil. Laura Cabiscol recorda els nervis del transport transoceànic: “Hi ha una web on tu pots anar seguint el teu vaixell, i jo cada dia el mirava obsessiva. Un dia veig que el vaixell ha girat cua i està tirant cap a una altra banda…”. El container va fer transbordaments entre vaixells, va quedar parat dies a Itàlia, però finalment va arribar a temps per muntar l’exposició. Com diu Cabiscol, “és com una posta de relleus: de la bodega a un camió, del camió al port, del port al vaixell…”

Un programa d’activitats per a repensar el present més enllà de la nostàlgia

L’exposició forma part del llegat de la Capital Europea de la Democràcia 2024, però amb una mirada cap al futur. Pretch explica que “volíem que les activitats parlessin de futur i de present. Que no fos una cosa nostàlgica, sinó que inspirés una mica.” El programa d’activitats al Canòdrom pren els temes de l’exposició com a punts de partida per fer-se les mateixes preguntes avui dia: Com fomentar la participació ciutadana?, com fomentar la lectura en l’era digital?, què passa quan la intel·ligència artificial pren decisions?, com fer revolucions des de la cultura actualment?

CyberSyn o la «internet Socialista» dels 70

Un dels projectes més ambiciosos del govern d’Allende va ser el CyberSyn, conegut com la “Internet socialista”. Era un projecte molt a llarg termini, però amb una realitat molt llatinoamericana: “Els van donar un sol ordinador per implementar-lo, quan crec que només hi havia cinc ordinadors a tot Xile”, explica Àngela.

La solució va ser genial. Van connectar les indústries del país a través de la tecnologia de Tèlex, de telegrames. Però la visió anava molt més enllà, perquè “la idea era que aquesta tecnologia distribuïda tingués diferents nodes i que la gent tingués informació en diferents capes, pogués influir de diferents maneres.”

El projecte més futurista incloïa dispositius domèstics. “Volien que hi hagués uns petits dispositius a les llars de les persones perquè poguessin votar en determinades decisions.” Una mena de democràcia participativa tecnològica 50 anys abans del seu temps.

Però potser el més revolucionari del CyberSyn era com replantejar la relació ciutadania-economia. Cabiscol ho explica perfectament: “Avui dia veiem l’economia com una cosa que passa i que gairebé ningú controla, com si fos el temps. L’IBEX ha pujat, la borsa de Shanghai… és una cosa que està passant i tu no tens cap agència. Però amb el projecte CyberSyn es volia donar a la ciutadania aquesta agència i responsabilitat.”

Era, en definitiva, un intent de democratitzar l’economia i fer que la ciutadania tingués poder real sobre les decisions que l’afectaven directament.

La pèrdua del projecte comú

Quan parlem dels obstacles que va trobar aquest projecte, més enllà de la violència del cop d’estat del 1973, hi ha una reflexió profunda. Els comissaris de l’exposició, Hugo Palmarola, Pedro Ignacio Alonso i Eden Medina, van identificar que “en el context de la Unitat Popular es donaven dos factors que generalment no es donen junts; hi havia un projecte polític comú i hi havia la llibertat per desenvolupar-lo.”, explica Precht. Avui dia, segons les coordinadors de projecte, tenim la llibertat, però ens falta el projecte polític comú. I aquesta absència té conseqüències, com la frivolització del disseny, la desconnexió ciutadana de la política, i la pèrdua de la pedagogia política.

Comunicació, escala i col·lectivitat: les lliçons per la revolució avui

Segons les coordinadores, de l’experiència xilena en podem extreure diverses lliçons aplicables avui dia:

La importància de la comunicació clara

“Tot el treball que van fer de comunicar bé les polítiques, explicar a la gent per què es feien, per què eren necessàries… Això ara s’ha perdut bastant.”, afegeix Precht.

Repensar l’escala dels projectes

En les jornada Cultura i revolucions del Canòdrom va sorgir una idea potent: sortir de la lògica capitalista que tot projecte ha de créixer constantment. “Si en comptes d’un festival que comença amb 1000 persones i després 5000 i 15000, fem més festivals petits autoorganitzats, donàvem més escena a artistes locals.”, explica Cabiscol.

Recuperar els espais de trobada

Precht i Cabiscol coincideixen en què tots els espais on es pot ajuntar gent de diferents generacions, diferents disciplines, que no hagin passat per la universitat, enriqueix el teixit social. L’exposició «La via xilena al disseny» no és només una mirada al passat, sinó una invitació a repensar el present. Com diu Pretch, “el disseny és una disciplina que pot ser perfectament utilitzada per a la justícia social, per a la democràcia.”

En un moment en què les democràcies occidentals mostren signes de debilitat, l’experiència xilena dels anys 70 ens recorda que és possible imaginar i construir alternatives. Que la creativitat, la participació ciutadana i el disseny poden ser eines per transformar la societat.