La religió fragmentada: una conversa entre Gary R. Bunt i Fouad Gehad Marei sobre l’espiritualitat a l’era digital

L’espiritualitat és una part essencial de la vida de les persones. Però, què passa quan aquesta vida ha esdevingut inseparable del mitjà digital? Aquesta ha estat la pregunta que ha vertebrat una conversa entre dos investigadors enfocats a analitzar la forma que pren la religió i la identitat espiritual en els espais online, i la influència que té aquest en la vida física de les religions o en la pràctica religiosa.

Fouad Gehad Marei és investigador del Leibniz-Zentrum Moderner Orient (ZMO) de Berlín, especialitzat en estudis religiosos i islàmics, religió digital i material, l’Islam xiïta i el patrimoni. Gehad va començar a estudiar les dinàmiques digitals de les comunitats musulmanes per “mera serendipitat”, com ell mateix explica, perquè, igual que la Covid-19 va impossibilitar als investigadors fer treball de camp, també va obligar les comunitats a centrar la seva pràctica a l’espai digital, suscitant noves preguntes per a la seva investigació. Gary R. Bunt, per altra banda, fa dècades que centra la seva investigació en les pràctiques digitals de les comunitats musulmanes, un camp que va despertar el seu interès fent treball de camp a Malàisia i Pakistan, on cada cop més persones feien consultes religioses i s’implicaven en diàlegs en línia. Actualment, Bunt és investigador principal del projecte “Digital British Islam”, i coinvestigador de “Digital Islam across Europe” (DIGITISLAM).

La conversa va ser moderada per Avi Astor, sociòleg del grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR) i investigador principal de l’equip espanyol de DIGITISLAM.

• La connexió constant defineix el nostre context diari. Quin efecte té això en la pràctica religiosa? Quina és la relació entre allò virtual i allò físic?

Fouad Gehad Marei: Per començar, jo penso que l’afirmació que hi ha un espai online i un espai offline és molt difícil de defensar actualment. No hi ha un món real i un de virtual, el que hi ha és una connexió molt íntima entre els dos, també en els contextos religiosos. Les discussions que tenen lloc en línia afecten la vida física, fins al punt que hi ha casos d’assetjament digital que ocasionen la desaprovació institucional o inclús l’expulsió de temples. També hi ha espais físics on la interactivitat virtual ha arribat per quedar-se: per entrar a dins d’alguns temples cal un QR, com en el cas de la Basílica de la Verge de Guadalupe, a Mèxic, i a la Meca i a Medina, s’utilitzen per controlar el flux de gent. Per tant, crec que els dos “espais” estan profundament entrellaçats, parlem de la mateixa cosa, de parcel·les d’una mateixa cosa.

Gary R. Bunt: Per mi, això és més cert en alguns contextos que en altres. Avui en dia a les mesquites i hi ha persones utilitzant els seus iPads per a recitar les pregàries o coordinar-ne el ritme, això és una realitat innegable. Però també és cert que són pràctiques generacionals i relacionades amb el nivell d’alfabetització digital, així que no crec que puguem fer grans generalitzacions, és contextual, i molt més interessant si ho mirem cas a cas i des de la base, perquè pot variar molt.  Tanmateix, és cert que, com comenta en Fouad, l’espai digital és igualment extremadament influent, també per a les persones que estan offline, pels diàlegs i les interpretacions que corren per internet. Hi estan passant moltes coses que inevitablement degotegen en els nivells més bàsics.

• Diríeu que existeix una espiritualitat digital, o que, com a mínim, es pot tenir una experiència mínimament propera a l’espiritualitat en els espais digitals?

G.R.B.: En el passat hauríem dit que no, que et cal ser físicament al temple, però la Covid-19 va canviar aquest paradigma. Algunes autoritats encoratjaven als i les fidels a assistir a esdeveniments digitals, cosa que em sembla divertida tenint en compte que uns anys enrere aquestes mateixes autoritats qüestionaven el rol d’internet.

F.G.M.: Què definim com a experiència espiritual? És una connexió amb un altre món, i en tant que experiència té importància en tradicions com l’hinduisme, el catolicisme o l’islam, que són molt experiencials. Des d’aquesta perspectiva hi ha innovacions tecnològiques que és interessant analitzar. De fet, recentment he centrat la meva investigació en la realitat virtual i en el seu ús en contextos com el religiós. He percebut que si bé hi ha un element de comunitat que té lloc als espais de devoció que es perd amb la tecnologia immersiva, hi ha altres experiències que guanyen pes: ja no et cal imaginar els sants, l’escatologia, els esperits o les vides dels profetes, ara pots experimentar-ho.

Vaig començar estudiant la religió material, els objectes, els sons, les olors, la transmissió de conceptes abstractes mitjançant el tacte, la visió, la sensibilitat. Aquesta mena d’immersió sempre ha existit a la religió, però el que és interessant amb les tecnologies immersives en emergència és que la persona asseguda al teu costat desapareix. Ja no veus la teva mare, el teu cosí o el teu veí quan apartes la mirada de la cúpula de l’església. Hi ha una mena d’aïllament. Aquestes eines ja s’utilitzen per a fer visites a alguns llocs de pelegrinatge com Karbala, Jerusalem o el riu Indus.

G.R.B.: Bé, potser la immersió és bona per l’ànima. Potser pots arribar a obtenir-ne el que sigui que definim com a experiència religiosa. Certament, algunes de les pràctiques que són del tipus performatiu o ritual poden ser presentades online. I sembla que si portes els auriculars, si estàs escoltant activament, i en el lloc adequat, potser es pot arribar a donar una experiència espiritual. Però és clar que veure aquests vídeos al metro no seria el mateix.

Després, deixant de banda aquestes innovacions concretes com la realitat virtual, és cert que cal preguntar-se què entenem per experiència espiritual i el rol que hi té la grandíssima quantitat de contingut a la qual estem exposats. Sí, pot ser immersiu rebre constantment actualitzacions de pregàries i sermons, i pot ser una forma de vida, si vols, però el “ping” (la notificació) constant del mòbil… On posem el límit? Hem de mirar com mediar tot això, perquè té un efecte important en la vida de les persones.

• Els dos heu esmentat les actituds de les autoritats religioses davant les innovacions tecnològiques. Podeu aprofundir en aquest aspecte?

F.G.M.: És una dinàmica curiosa. Primer, les grans institucions i les autoritats religioses s’hi resisteixen. Ho han fet des de la implementació de la impremta. Però, tot i arribar tard a aquestes eines, quan hi arriben busquen establir-hi la seva autoritat i utilitzar-les per mediar-la i preservar la producció de coneixement. Això ha estat claríssim amb institucions com l’Observatori Al-Azhar o l’Església catòlica, que ara són pioneres en el camp de la religió digital.

G.R.B.: Sí. Tota innovació ha estat un repte per a les autoritats religioses. En l’àmbit digital, ja des de l’arribada dels primers buscadors, hi ha hagut un desafiament des d’aquestes tecnologies. Al principi es pensava que això d’internet no arrelaria, no tindria impacte. Però aviat van aparèixer plataformes com IslamOnline o Islam Q&A, i això va començar a canviar. Les veus d’aquestes plataformes donaven interpretacions específiques, opinions de “persones estudioses”, que oferien consell sobre temes a vegades terriblement personals, inclús qüestions de vida o mort.

• Quins reptes suposen aquestes veus o les dels influencers per a les autoritats religioses tradicionals?

G.R.B.: L’arribada d’aquestes i altres plataformes va encetar un desafiament a les dinàmiques tradicionals perquè suplia la visita a la mesquita, que a vegades podia suposar una amenaça per a la seva seguretat. A això també cal sumar-li la multiplicació d’un costum que ja existia anteriorment entre els i les fidels que feien consultes telefòniques, que és la recerca  de l’opinió o interpretació que sigui més convenient per a un. Feien una trucada, l’autoritat oferia una resposta que havia estat anys formant-se, i si no els agradava, trucaven a la següent. Això a les cerques digitals s’ha dilatat.

En relació amb això últim, cal preguntar-se també per la font de les informacions i els coneixements que s’obtenen en aquestes cerques. Internet és un mercat caòtic ple de desinformació, que pot resultar extremadament confós perquè és ple de suposades “autoritats”.  Tota la informació, simplement, passa, no hi ha selecció ni porters.

F.G.M.: A això cal sumar-li que la massa de persones usuàries és capaç d’influir el fluix d’informació mitjançant els seus clics i visualitzacions. No hi ha mediació en termes d’autoritat que discerneix d’on traiem el coneixement, però sí una ordenació algorítmica que és inconscientment afectada per les accions de les persones usuàries. En aquest marc, el que a mi m’interessa no és si hi ha un desafiament resultat d’aquestes dinàmiques, sinó com canvien les religions, que és el factor constant en tots els casos que estem esmentant. Perquè un factor clau en el canvi de les religions és la manera com es produeix i dissemina el coneixement. Avui, el coneixement religiós s’ha fragmentat, les respostes s’ofereixen descontextualitzades, sense les veus de les persones experimentades, els juristes, els rabins, els teòrics. El contingut religiós que s’obté en línia satisfà el mercat modern d’informació. Si preguntem per un sant, volem respostes ràpides, no tres-cents anys de debats sobre si allò que va fer era un miracle o no.

És cert que això pot ser útil, però també converteix el coneixement religiós en quelcom superficial, afectant la seva qualitat i abocant-lo a l’extremisme i el sectarisme.

• Quina és la resposta de les autoritats a aquestes dinàmiques o reptes?

G.R.B.: És que, com definim què són “autoritats tradicionals”? Per mi, autoritat pot ser aquella persona a la cantonada d’una mesquita, que es troba totalment negada per les dinàmiques en línia. Les generacions joves, l’Alfa o la Z, no tenen interès en allò que la persona de la cantonada té a dir. Potser la troben entretinguda. Però moltes altres coses són entretingudes també.

F.G.M.: Potser també cal esmentar que les autoritats religioses s’estan adaptant a això. Per exemple, hi ha el cas de l’imam de la Mesquita Memorial de Moscou, que és alhora un imam tradicional al púlpit i un coach a les xarxes socials, i combina dos tipus diferents de discurs i coneixement.

G.R.B.: Sí. Hi ha organitzacions religioses que inverteixen molt de temps en les seves xarxes socials, amb l’esperança de tenir impacte. Tanmateix, moltes vegades es troben competint amb influencers que tenen una petjada online massiva. Indonèsia és un cas interessant on hi ha un gran nombre d’influencers amb interessos islàmics que parlen de la pràctica religiosa en el seu dia a dia, amb publicacions llustroses, amb un munt d’imatges, i inclús venent productes. Tenen molt per la mà les dinàmiques que funcionen a les xarxes, mentre que, per altra banda, tens plataformes com la del sufisme musulmà naqxbandita, amb els seus vídeos interminables de persones conversant sobre diversos temes.

• Heu esmentat qüestions que són intrínseques a les xarxes socials: limiten, fragmenten i determinen el contingut que consumim i la manera com el consumim. Com afecta això a les dinàmiques digitals de les religions i a la percepció dels grups religiosos per part del públic general?

F.G.M.: Crec que les xarxes socials i la cultura dels influencers no deixa de ser la continuació d’una llarguíssima tradició d’activisme religiós. Ja fa anys que existeixen coses com el “televangelisme”. Les xarxes socials han multiplicat exponencialment l’abast i la constància d’aquestes difusions: ja no cal esperar per res, estem inundats. A més, cada cop és més difícil responsabilitzar el creador de contingut per la informació que difon, i això és especialment perillós i facilita la promoció d’actituds com la misogínia o l’LGTB-fòbia.

En aquest sentit, i especialment amb el clima actual a Europa, crec que és important parlar d’un tipus de desinformació concret, el de difondre la història parcialment, ometent part de la informació. Aquesta dinàmica, tingui lloc des de la censura activa o des de l’ordenació algorítmica, dona forma a la narrativa, i perpetua l’extremisme, la violència i els discursos d’odi, també en el si de les religions.

G.R.B.: Un exemple és el moviment Red Pill, vinculat amb Andrew Tate, on, entre altres coses, s’han instrumentalitzat interpretacions de l’Islam per justificar posicions misògines. En aquests casos, ja no es tracta de l’ordenació algorítmica, ni del biaix de confirmació idiosincràtic del funcionament de les xarxes. Aquí són les mateixes persones les que implementen i difonen opinions directament, donant respostes determinants sobre què és o deixa de ser una religió.

F.G.M.: Sí, i una eina per a aquesta mena d’actituds són les aplicacions de traducció, on s’envien a traduir versos de l’Alcorà, de la Torà o de les escriptures hinduistes fora del seu context textual i permeten justificar qualsevol posició, deixant al marge tota una tradició i extrapolant un coneixement i unes conclusions amb significació religiosa.

• Aquestes dinàmiques poden ser subjectes a regulacions per tal de limitar la seva influència en la producció de coneixement religiós? Són controlables? O, potser, dependrà només d’un procés educacional que pot arribar a capacitar els usuaris a consumir informació de manera més informada?

G.R.B.: Penso que, sense ànim de fer generalitzacions, hi ha hagut un canvi en la nostra capacitat d’atenció. Si no reps la resposta en un parell de minuts, canvies de web. I això també està passant en contextos religiosos, i la manera com mediem la informació es veu afectada. Això té avantatges, és clar, pots arribar al cor de l’assumpte ràpidament, però també perds molts matisos.

F.G.M.: Sí, però alhora es poden observar diferències en aquests costums de producció i consum d’informació. Aquelles tradicions que són més individualistes, més activistes, més revisionistes, potser, i menys vinculades a institucions religioses tenen una presència en línia on sí que s’aplica molt això que hem estat comentant. Per exemple, en els cercles evangèlics, en el salafisme musulmà… En canvi, hi ha branques del judaisme, l’islam o el cristianisme que tendeixen molt a la institució. Els creadors de contingut d’aquestes tradicions fan molts esforços per a comprovar la validesa del seu contingut amb l’ajuda d’autoritats religioses rellevants. Però fer aquestes consultes prèvies és una elecció personal, i la possibilitat de fer control de danys a posteriori s’està reduint.

G.R.B.: Hi ha hagut alguns intents de crear espais de “porteria”, d’algoritmes guardians (gatekeepers) o inclús persones que puguin ajudar a filtrar part d’aquesta informació, a guiar els i les usuàries a través de totes les dades. Això és el que estan intentant fer alguns influencers, també.

F.G.M.: En el meu cas, i tot i que entenc la necessitat d’algun nivell de revisió, la figura dels gatekeepers em desperta una certa por en el clima actual, amb la política econòmica de les indústries digitals. Ho hem vist amb alguns governs, com l’oficina de Trump, on ja no és que la big tech sigui promoguda per l’Estat, ara la big tech és l’Estat. Des de la meva perspectiva, impulsar formes de revisió en aquest marc donarà com a resultat una unió terrible: les grans companyies del metavers, les grans institucions religioses de control i els governs, una “maleïdíssima trinitat”.

G.R.B.: És clar, no és que avali la tàctica del gatekeeper, però entenc que és una solució lògica. Al cap i a la fi, també podem establir paral·lelismes amb el control d’informació que té lloc a la premsa escrita o a l’educació. A les escoles del Regne Unit, per exemple, s’ensenya un islam basat sobretot en el Wahhabisme (una branca de l’islam sunnita), deixant al marge totes les altres tradicions. Tot al mateix sac.

F.G.M.: I això ja està passant en línia. Només perquè un país o una institució insufla diners a l’espai digital de certa manera, l’algoritme es veu influenciat i els usuaris reben una interpretació única sense ser conscients que és una de moltes. La diversitat està sent erradicada.

• A propòsit d’aquesta qüestió de la diversitat: creieu que a l’espai digital hi poden tenir lloc diàlegs interreligiosos?

F.G.M.: Sense ànim de ser pessimista, crec que per la manera com funcionen les tecnologies digitals, ara mateix, aquest diàleg es fa difícil. L’algoritme emfatitza els biaixos de confirmació i les bombolles informatives. Tanmateix, potser, si les xarxes fossin mobilitzades intencionalment en la direcció contrària, si els donéssim la volta, podrien ser eines molt efectives per a aquest propòsit. Podríem llegir, veure i sentir coses que no podríem experimentar d’una altra manera. Però això requereix una intervenció intencionada de la tecnologia. Un exemple claríssim: hi ha un laboratori de realitat virtual aquí a Barcelona que et permet experimentar la vida a través dels ulls d’una treballadora sexual, una persona racialitzada sent interpel·lada per la policia… Això també podria servir per experimentar la fe i la cultura d’altres persones des de l’empatia.

G.R.B.: En línia es poden donar situacions d’empatia. Un pot formar part d’una comunitat, connectar amb l’altre. Però per mi el diàleg interreligiós es troba obstaculitzat per la manera en què aconseguim i construïm la informació. En molts casos, buscar informació a Google implica quedar-se en els primers resultats, que difícilment seran informatius o positius.

Gary R. Bunt i Fouad Gehad Marei van obrir les jornades “Religions digitals: Transformacions tecnològiques i espirituals”, que van tenir lloc els dies 13 i 14 de febrer el Centre Cívic Pati Llimona, organitzades per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i comissariades per Avi Astor i DIGITISLAM. Pots consultar la crònica de l’acte AQUÍ i les fotografies de les diferents conferències i taules rodones AQUÍ.