El 12 d'octubre les terrasses del Canòdrom s'han omplert de persones llestes per repensar els esquemes del canvi climàtic i la influència del menjar en la salut de les grans ciutats durant la Biennal de Pensament. Ho fem a través de les converses amb l’arquitecta i assagista anglesa Carolyn Steel, la cofundadora de FORK Sonia Massari, l’investigador del CSIC Antonio Turiel i la biòloga i activista d’Ecologistes en Acció Charo Morán.
No ho sabem, potser algú ho intueix, però la multitud que omplim el Canòdrom som a punt d’enderrocar uns quants esquemes.
Aparentment, les dues sessions d’aquesta tarda a Sant Andreu no tenien tants punts en comú. Sí, canvi climàtic i sistema alimentari estan estretament interconnectats, només cal llegir la premsa d’aquesta setmana: “Nova Zelanda ha proposat gravar amb un impost els gasos hivernacle emesos pels seus 6,2 milions de vaques”. O preguntar amb indiscreció a la banana i el calamar del súper pels seus països d’origen. Els títols dels dos actes, però (Ciutat i menjar i Canvi climàtic i tecnologia: remei o condicionant?) semblaven mantenir les distàncies. Error. Si alguna cosa els ha unit ha estat la necessitat de trencar amb els imaginaris establerts.
Qui ha començat a fer-ho ha estat, a les 17 h, l’arquitecta i assagista anglesa Carolyn Steel. A invitació de la moderadora, Mariana Eidler, l’autora de Ciudades hambrientas i Sitopía ha iniciat el seu parlament rememorant la misteriosa porta de feltre verd que aïllava el servei de la cridòria de l’hotel que regentaven els seus pares. Traspassar el misteri, fer un pas cap al desconegut. Obrir una porta. Quelcom similar a una “revelació”, diu, va sentir quan cap a l’any 2000 va adonar-se que les ciutats es podien repensar des del menjar. Que com més denses són les ciutats, més lluny som de les fonts d’aliment i de la naturalesa, cosa que ens fa emmalaltir; que les ciutats-estat eren com un ou ferrat, amb el poder al rovell. I que un bol de sopa pot representar l’univers. “Cal recordar-nos que el menjar és una dinàmica viva. Quan mengem, algun paisatge es converteix en aliment. Només vull animar-vos”, ha dit Steel duent-se les mans als ulls, “a posar-vos les ulleres del menjar, i veureu com tot canvia”. Al seu costat, la dissenyadora Sonia Massari, cofundadora de FORK i directora de la Future Food Academy, assenteix amb el cap: “El menjar no és el que mengem, és tot el que l’envolta i no veiem, el sistema més complex que tenim”.
Diu Massari que per avançar cal ser curiosos de forma activista i dur la gent a llocs incòmodes: preguntar-se d’on ve el menjar o amb què estem alimentant els nostres fills. "En una setmana, la gent canviarà la seva manera de mirar-s’ho. El menjar pot canviar les ciutats, però ens cal millorar la perspectiva, unir dissenyadors, ajuntaments, centres d’innovació i empreses en una mateixa direcció i repensar tot el sistema alimentari perquè la sostenibilitat estigui present a l’inici de la cadena, no al final", revela Massari. Per a Vicent Domingo, director Centre Mundial de València per a l'Alimentació Urbana Sostenible-CEMAS i tercer ponent de l’acte, aquest repensament passa per trencar esquemes i entendre que “hi ha 34 àmbits del coneixement que interactuen al voltant del menjar: canvi climàtic, polítiques de gènere, residus… és meravellós arribar a la conclusió que l’opció que esculls per menjar tres vegades al dia té relació amb tantes coses del teu voltant”. Per aquesta raó, per parlar de menjar i ciutat, diu Domingo, ens cal unir societat civil i institucions en una mena d’òpera on tothom és benvingut vingui de la disciplina que vingui: “el menjar és un espai màgic relacionat amb el sentit de pertinença”.
Una hora i mitja després (amb l’auditori ple a vessar), l’investigador del CSIC Antonio Turiel i la biòloga i activista d’Ecologistes en Acció Charo Morán, insistiran en la necessitat de dinamitar certs imaginaris per tal de fer front al canvi climàtic, amb la moderació de la investigadora Elisabet Roselló. Per exemple: El mite del creixement (il·limitat) = benestar (“el càncer del creixentisme”, diu Turiel: “Tenim una estructura econòmica que no coneix l’autolimitació”). Més. La fe en un avenç tecnològic que ho solucionarà tot al darrer minut, apunta Morán. “Els sistemes d’energies renovables que coneixem necessiten combustibles sòlids per a la seva fabricació i transport i depenen de matèries molt escasses. El problema és que són les tecnologies que l’interessen al sistema econòmic imperant i que estan pensades per excloure. Un cotxe elèctric té poc de verd”, adverteix Turiel.
Segons Charo Morán, ens cal que els nous imaginaris vegin en el bé comú quelcom a potenciar. “Circula amb bici, consumeix menys carn… les propostes adreçades només als individus poden ser frustrants i contenir un biaix de classe. En canvi, els petits laboratoris d’experiència col·lectiva que creixen arreu poden ser catalitzadors de projectes transformadors a major escala”. Grups de consum, compostatge comunitari, habitatge cooperatiu. “L’articulació comunitària és una eina resilient per a la incertesa, ens cal un ecologisme popular”, conclou. I la tecnologia que apareix al títol de la xerrada? “Les tecnologies per al canvi són les tecnologies apropiades: de producció local, que no requereixen materials escassos, que no deixen petjada de carboni i que tenen escala humana”, afirma Antonio Turiel.
En definitiva, cal repensar-ho tot a partir d’un diagnòstic tan cru com cert, diu l’investigador. I deixa anar la trencadissa final: es pot mantenir el mateix estil de vida amb un 10% de l’energia que consumim. El 40% del petroli al món s’utilitza per transportar energia. El 30% dels aliments se’n van a les escombraries abans que ningú els pugui tocar. Cares d’estupefacció entre el públic. Morán assenyala la sortida i aquí podria acabar l’acte i aquesta crònica: “La por paralitza només si no saps cap a on has de córrer”.
Jordi de Miguel
Aquesta crònica s'ha publicat originalment al web de la Biennal de Pensament 2022.
