Aquestes preguntes i respostes que presentem a continuació són un recull de la sessió «Créixer i educar en un món de xarxes», que vam acollir fa unes setmanes al Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica i on van participar la doctora en sociologia Liliana Arroyo i la terapeuta familiar Mireia Planells.
1. Quan comença l’educació digital de les nostres criatures? Sovint creiem que el moment clau és quan posem a la mà dels nostres fills i filles el seu primer mòbil. Però no és així. L’educació digital comença quan tenen qualsevol dispositiu al davant; segurament el nostre. El nostre cervell està programat per aprendre des de la imitació, així que és molt important que nosaltres siguem des del principi referents en l’ús de dispositius mòbils.
2. Com podem saber si els nostres fills i filles fan un ús excessiu de les xarxes socials? Segons un estudi recent d’Unicef, els infants passen 2,4 hores al dia connectats a Internet; i els i les adolescents 5,8 hores diàries. Aquesta quantitat és molt o és poc? La resposta és depèn. El consum digital no s’hauria de mesurar només per hores sinó pel propòsit de l’ús de les xarxes i Internet. Per exemple, pot ser més recomanable que un infant passi dues hores amb un videotutorial que fomenta i estimula una afició que té al món presencial, que una hora de consum passiu de contingut audiovisual. En definitiva, les xarxes han de ser un complement de la identitat que estan creant, i que puguin ajudar a tenir iniciativa i creativitat. També és important supervisar a quines hores es fa ús de les xarxes per si s’estan fent servir en moments en què s’hauria d’estar descansant.
3. Acompanyament o control? Trobar el límit entre l’educació i la vigilància és un gran repte per les mares i pares. Per exemple, és interessant que acompanyem els nostres fills i filles en la primera configuració de les seves xarxes socials i reflexionem conjuntament al voltant de qüestions com la privacitat o la difusió de dades personals. Una altra opció, cada cop més habitual, és acordar amb ells i elles un contracte familiar; un pacte que reguli les hores d’accés a Internet, els espais, els usos diürns i nocturns, la propietat dels dispositius o les xarxes a les quals es pot accedir, entre d’altres.
4. I si prohibim? Donar-li l’esquena a la tecnologia és una estratègia poc realista en un món cada cop més digitalitzat. No podem obviar que totes aquestes eines són excel·lents fonts d’aprenentatge i ofereixen una gran oportunitat de ser autodidactes.
5. Pots incorporar les xarxes socials al diàleg i l’oci familiar? Mantenir «grans converses» sobre l’ús de la tecnologia pot resultar poc efectiu i generar una reacció contrària al que es pretén. Potser és més interessant obrir espais d’intercanvi de forma natural, a través d’una «educació subtil». Podem incorporar als espais en família converses sobre la darrera app que ens hem instal·lat o l’últim mem que ens ha fet riure, veure contingut visual junts o enregistrar plegades un TikTok. La conversa associada a l’experiència digital ha de fluir i ha de ser natural.
6. Allò que veu el teu fill o filla, de qui parla exactament? Entendre què és allò que li agrada o li crida l’atenció al nostre fill d’un determinat influencer pot dir-nos moltes coses sobre ell. Sovint tendim a expressar la nostra opinió, sense que ningú ens l’hagi demanat. Una altra manera d’enfocar-ho és fer preguntes i demostrar interès per entendre el fenomen i conèixer millor els gustos dels nostres fills i filles.
7. Mites o realitats? Que infants i joves són nadius digitals, que estan enganxats al mòbil o que en saben més que nosaltres són alguns dels mites que rebem, repetim i sostenim en el temps i que són revisables. Potser més que nadius digitals és més adequat parlar d’orfes digitals, perquè com a pares i mares tenim pocs recursos per educar en les alternatives ni acompanyar en les seves capacitats i criteri d’ús.
